Article publicat a http://www.llibertat.cat/ el 18 d'abril del 2008Últimament ens trobem immersos en un debat poc transparent però, a la vegada, molt sensible sobre la problemàtica de la manca d’aigua. La urgència de la problemàtica ha comportat que, a vegades, posicionar-te en contra dels transvasaments pot ser entès ( de fet alguns els interessa) com acte insolidari i una despreocupació del tema. Això no només és fals sinó que és tot el contrari. La prova la tenim en que les plataformes i/o organitzacions que s’han oposat i s’oposen frontalment als transvasaments són les úniques que treballen, lluiten i aporten solucions reals per acabar amb aquesta problemàtica. Unes solucions que, lluny de plantejar pedaços que no són viables ni mediambiental ni territorialment, aposten per una nova cultura de l’aigua respectuosa amb el medi i el territori.
De fet, el concepte d’una nova cultura de l’aigua ja ens és familiar però, una vegada més, ens trobem amb conceptes que són utilitzats en situacions crítiques però que manquen d’una voluntat política per dur-los a terme. Una política de tapar forats sense qüestionar res i que sols permet aguantar fins la propera crisi. Una política especulativa sobre l’aigua, les persones i el territori. Una política basada en abocar diners públics en el finançament milionari de macro-infraestructures innecessàries mentre es malmeten i deterioren les infraestructures d’ús quotidià...
La gestió de l’aigua n’és un clar exemple. Si fem memòria tothom recordarà el debat dels recursos hídrics i transvasament de l’Ebre de l’any 2003 i, sobretot, els enfrontaments territorials que va originar. Tothom recordarà com els actuals promotors d’aquesta segona “onada transvasista” es manifestaven amb pancartes “Ni un pam de terra, ni una gota d'aigua. Lo riu és vida, no al Transvasament!”. Tot plegat, electoralista i vergonyós!
A més, si fem una diagnosi de la situació de l’aigua al Principat podem destacar: unes xarxes d’abastament que han quedat obsoletes per la manca de manteniment (ni ha que perden més de la meitat de l’aigua que recapten); unes tarificacions que no potencien l’ús responsable de l’aigua ni estan ajustades al consum real; un augment de piscines particulars, concretament 52.000 arreu de l’Àrea Metropolitana de Barcelona; l’augment de camps de golf; les subvencions per la neu artificial de les pistes d’esquí i l’aposta per un creixement del model urbanístic insostenible territorialment, malbaratant un recurs escàs com el sòl i consumint gran quantitat d’aigua i energia. A què es referien quan s’omplien la boca parlant d’una nova cultura de l’aigua? Què s’ha fet per evitar aquesta situació durant aquests cinc anys?
L’actual sequera és la punta de l’iceberg que apunta a una manera de viure basada en un consum desmesurat dels recursos naturals, la manca de planificació i la nefasta gestió d’un recurs tant escàs i preuat com és l’aigua. Quan es parla d’una nova cultura de l’aigua no es parla de com aconseguir més aigua (sigui del Segre, del Roine, de l’Ebre o amb vaixells) sinó de fer-ne un ús racional, de prevenció i reutilització. Es tracta de planificar l’ús per evitar l’abús, de replantejar els modes urbanístics actuals... En definitiva, fer una gestió rigorosa dels recursos hídrics de què disposem.
La solució ni és fàcil ni és immediata però ha arribat l’hora de no acceptar, a ulls clucs, els pedaços que ens imposen.
De fet, el concepte d’una nova cultura de l’aigua ja ens és familiar però, una vegada més, ens trobem amb conceptes que són utilitzats en situacions crítiques però que manquen d’una voluntat política per dur-los a terme. Una política de tapar forats sense qüestionar res i que sols permet aguantar fins la propera crisi. Una política especulativa sobre l’aigua, les persones i el territori. Una política basada en abocar diners públics en el finançament milionari de macro-infraestructures innecessàries mentre es malmeten i deterioren les infraestructures d’ús quotidià...
La gestió de l’aigua n’és un clar exemple. Si fem memòria tothom recordarà el debat dels recursos hídrics i transvasament de l’Ebre de l’any 2003 i, sobretot, els enfrontaments territorials que va originar. Tothom recordarà com els actuals promotors d’aquesta segona “onada transvasista” es manifestaven amb pancartes “Ni un pam de terra, ni una gota d'aigua. Lo riu és vida, no al Transvasament!”. Tot plegat, electoralista i vergonyós!
A més, si fem una diagnosi de la situació de l’aigua al Principat podem destacar: unes xarxes d’abastament que han quedat obsoletes per la manca de manteniment (ni ha que perden més de la meitat de l’aigua que recapten); unes tarificacions que no potencien l’ús responsable de l’aigua ni estan ajustades al consum real; un augment de piscines particulars, concretament 52.000 arreu de l’Àrea Metropolitana de Barcelona; l’augment de camps de golf; les subvencions per la neu artificial de les pistes d’esquí i l’aposta per un creixement del model urbanístic insostenible territorialment, malbaratant un recurs escàs com el sòl i consumint gran quantitat d’aigua i energia. A què es referien quan s’omplien la boca parlant d’una nova cultura de l’aigua? Què s’ha fet per evitar aquesta situació durant aquests cinc anys?
L’actual sequera és la punta de l’iceberg que apunta a una manera de viure basada en un consum desmesurat dels recursos naturals, la manca de planificació i la nefasta gestió d’un recurs tant escàs i preuat com és l’aigua. Quan es parla d’una nova cultura de l’aigua no es parla de com aconseguir més aigua (sigui del Segre, del Roine, de l’Ebre o amb vaixells) sinó de fer-ne un ús racional, de prevenció i reutilització. Es tracta de planificar l’ús per evitar l’abús, de replantejar els modes urbanístics actuals... En definitiva, fer una gestió rigorosa dels recursos hídrics de què disposem.
La solució ni és fàcil ni és immediata però ha arribat l’hora de no acceptar, a ulls clucs, els pedaços que ens imposen.
