RACIONALITZAR L’ÚS, PREVENIR L’ABÚS

Article publicat a http://www.llibertat.cat/ el 18 d'abril del 2008

Últimament ens trobem immersos en un debat poc transparent però, a la vegada, molt sensible sobre la problemàtica de la manca d’aigua. La urgència de la problemàtica ha comportat que, a vegades, posicionar-te en contra dels transvasaments pot ser entès ( de fet alguns els interessa) com acte insolidari i una despreocupació del tema. Això no només és fals sinó que és tot el contrari. La prova la tenim en que les plataformes i/o organitzacions que s’han oposat i s’oposen frontalment als transvasaments són les úniques que treballen, lluiten i aporten solucions reals per acabar amb aquesta problemàtica. Unes solucions que, lluny de plantejar pedaços que no són viables ni mediambiental ni territorialment, aposten per una nova cultura de l’aigua respectuosa amb el medi i el territori.

De fet, el concepte d’una nova cultura de l’aigua ja ens és familiar però, una vegada més, ens trobem amb conceptes que són utilitzats en situacions crítiques però que manquen d’una voluntat política per dur-los a terme. Una política de tapar forats sense qüestionar res i que sols permet aguantar fins la propera crisi. Una política especulativa sobre l’aigua, les persones i el territori. Una política basada en abocar diners públics en el finançament milionari de macro-infraestructures innecessàries mentre es malmeten i deterioren les infraestructures d’ús quotidià...

La gestió de l’aigua n’és un clar exemple. Si fem memòria tothom recordarà el debat dels recursos hídrics i transvasament de l’Ebre de l’any 2003 i, sobretot, els enfrontaments territorials que va originar. Tothom recordarà com els actuals promotors d’aquesta segona “onada transvasista” es manifestaven amb pancartes “Ni un pam de terra, ni una gota d'aigua. Lo riu és vida, no al Transvasament!”. Tot plegat, electoralista i vergonyós!

A més, si fem una diagnosi de la situació de l’aigua al Principat podem destacar: unes xarxes d’abastament que han quedat obsoletes per la manca de manteniment (ni ha que perden més de la meitat de l’aigua que recapten); unes tarificacions que no potencien l’ús responsable de l’aigua ni estan ajustades al consum real; un augment de piscines particulars, concretament 52.000 arreu de l’Àrea Metropolitana de Barcelona; l’augment de camps de golf; les subvencions per la neu artificial de les pistes d’esquí i l’aposta per un creixement del model urbanístic insostenible territorialment, malbaratant un recurs escàs com el sòl i consumint gran quantitat d’aigua i energia. A què es referien quan s’omplien la boca parlant d’una nova cultura de l’aigua? Què s’ha fet per evitar aquesta situació durant aquests cinc anys?

L’actual sequera és la punta de l’iceberg que apunta a una manera de viure basada en un consum desmesurat dels recursos naturals, la manca de planificació i la nefasta gestió d’un recurs tant escàs i preuat com és l’aigua. Quan es parla d’una nova cultura de l’aigua no es parla de com aconseguir més aigua (sigui del Segre, del Roine, de l’Ebre o amb vaixells) sinó de fer-ne un ús racional, de prevenció i reutilització. Es tracta de planificar l’ús per evitar l’abús, de replantejar els modes urbanístics actuals... En definitiva, fer una gestió rigorosa dels recursos hídrics de què disposem.

La solució ni és fàcil ni és immediata però ha arribat l’hora de no acceptar, a ulls clucs, els pedaços que ens imposen.

PER UN ENSENYAMENT PÚBLIC, LAÏC, POPULAR I DE QUALITAT

Article publicat el www.llibertat.cat el 23 de febrer del 2008

El novembre la Fundació Jaume Bofill va treure un informe sobre l’estat de l’educació al Principat de Catalunya. D’ença fins ara han sortit un munt d’experts sobre el tema i l’educació està en boca de tothom. Al carrers els temes estrella són: el baix nivell que surten els alumnes de les escoles de Catalunya, qüestionar la feina dels docents i queixar-se de les seves vacances i el seu alt sou.
Ara bé, són pocs els que denuncien que en despesa pública estem a la cua d’Europa. Si la mitjana europea és del 3,98% del PIB, nosaltres estem amb un miserable 2,2%. Són contats els que denuncien la massificació de les aules a les escoles públiques, els pocs recursos del què disposa sovint el professorat i el repartiment desigualat de l’alumnat immigrant (cal recordar que el 84% de l’alumnat immigrant va a l’escola pública). Aquest és el primer símptoma de que el sistema educatiu actual no funciona i que estem molt lluny de que l’educació esdevingui un pilar fonamental de la societat que valorem i prestigiem.
Treballant a les escoles públiques es fa evident la manca de recursos del que disposa el professorat per fer front a l’àmplia diversitat de l’alumnat d’aquest món cada vegada més desbordat, competitiu i individualista. Sovint la tasca de molts docents, que treballem a diari per millorar la qualitat educativa dels centres públics, es contraposa a la feina del Departament d’Educació que cada vegada que mou una fitxa aconsegueix augmentar el desprestigi de l’escola pública, el descrèdit en el cos de mestres i recular una passa en la qualitat educativa. Són molts els exemples que ens il·lustren la línia que segueix l’administració: un Pacte Nacional per l’Educació que no ha solucionat res; l’aplicació de la sisena hora sense disposar de personal docent qualificat; la “brillant” proposta de crear uns centres especials d'educació per a fills d'immigrants acabats d'arribar o la manca de previsió a l’hora de poder dotar els centres d’aquells equipaments que els són tant necessaris.
La última aportació del Departament d’Educació és treure’s de la màniga les bases per una nova llei d’educació (LEC) que obra les portes a la privatització dels centres públics. Unes bases que han estat redactades a partir de criteris mercantils i productius i que, la seva aplicació, comportaria un augment de les diferències entre centres que portarien, de facto, a una dualitat entre centres elitistes i d’altres de segona categoria. Creant de manera inevitable “guetos”.
La sortida a la llum d’aquestes bases, sense prèviament haver negociat amb els sindicats ni haver demanat l’opinió a la comunitat educativa, va comportar que el dijous passat, 14 de febrer, tots els sindicats, estudiants i una gran majoria de docents s’acollissin a la vaga. Unes 55.000 persones es van manifestar pels carrers de Barcelona.
Contràriament al què diu el Departament d’Educació, aquestes xifres mostren un compromís de la comunitat educativa i són esperançadores per aquelles persones que creiem que cal acabar amb la política segregadora dels concerts i establir una única xarxa pública d’escolarització. Garantir un finançament del sistema educatiu equiparable al dels estats europeus. Assegurar el control públic de l’ensenyament i apostar perquè l’ensenyament públic tingui un model integrador i solidari basat en el laïcisme, la igualtat, la formació integral dels estudiants i la llengua catalana com a eina de cohesió social.

PLE DEL FEBRER: CONVENIS I CONTRACTES

Del ple del febrer, celebrat el dia 7, en destacaria el convenis i contractes que s’hi van discutir. Malgrat que els mitjans de comunicació ignoressin aquests punts, considero que és important explicar-ne el contingut.

D’una banda, l’equip de govern proposava modificar el conveni que té l’Ajuntament amb el Casal d’Europa (fundació privada). Del nou conveni proposat, des de la CUP, hi ha una sèrie d’aspectes que no veiem clars ni justificats, com són:
- L’augment significatiu de la subvenció fixa, concretament es duplica la subvenció (de 4500 euros a 9000). A més, es suprimeix el límit que establia en l’antic conveni a l’hora d’atorgar una subvenció variable en funció de les activitats (concretament era 1500 euros). En aquest nou conveni la subvenció variable queda, únicament, a criteri de la comissió de govern.
- En segon lloc, en el nou conveni s’augmenten les despeses ordinàries que assumeix l’ajuntament. Si abans assumia la neteja del Pavelló de Suècia en el nou conveni es proposa que també assumeixi els subministraments elèctrics, l’aigua i la calefacció tant del Pavelló de Suècia com de la futura Torre del Pavelló.
- En tercer lloc, en l’antic conveni (del 5 de desembre del 2002) el setè pacte era la construcció de la Torre del Pavelló durant el termini dels quatre primers anys d’eficàcia de la concessió. Una vegada més els pactes no es compleixen i els convenis resten vigents.

A més a més, aquest conveni suposa un greuge comparatiu amb la resta d’entitats berguedanes. La CUP vam votar en contra perquè considerem que cal tenir una visió global. És a dir, quants diners hi ha a Cultura i com es reparteixen entre totes les entitats de la ciutat, i no repartir-ne 9000 euros i el què sobri per la resta d’entitats, com fan ara. També cal tenir en compte que l’aprovació d’aquest conveni condicionarà el pressupost d’aquest any que encara s’ha de discutir i aprovar.

D’altra banda, es proposava per ple la modificació del contracte administratiu amb l’Hotel Escola demanant que a partir d’ara poguessin cedir, subarrendar o arrendar les aules i instal·lacions amb una simple comunicació a l’Ajuntament. Pel què fa a aquest punt, primer de tot cal fer memòria i recordar que aquest contracte el té una empresa que ha incomplert davant la ciutat el seu compromís d’instal·lar una hostatgeria i un restaurant amb tots els ets i uts al Santuari de Queralt. La veritat és que sembla una burla millorar-ne les condicions prescindint de quina ha sigut la seva gestió durant aquests anys. Per nosaltres aquest és un motiu de pes per votar en contra mentre no compleixin els compromisos adquirits.

Per últim, en aquest ple es va aprovar l’aplicació del 5% de les contribucions especials al carrer i la plaça Sta. Magdalena (Casc Antic de la ciutat). Aquest punt va tornar a obrir el debat sobre el finançament del pla de barris. Una vegada més, ens reafirmàvem en el què el ple del setembre va ser la nostra proposta. Aquesta rebaixa de les contribucions està més que justificada tenint en compte que és un barri que s’ha deixat degradar durant anys, les característiques socioeconòmiques i que estem parlant de serveis bàsics. En la votació vam ser majoria, per tant, la rebaixa de les contribucions especials ja és una realitat

CRÒNICA D’UN PLE FUGAÇ

El dijous 17 de gener es va celebrar el ple i va ser breu, molt breu. Per ser més exacte va durar 18 minuts. Sembla ser que aquest mes no hi havia temes importants a discutir i els grups municipals no tenien preguntes per l’equip de govern. Semblava que el Nadal havia aconseguit parar el calendari polític. Nosaltres, però, continuem al peu del canó i aportàvem diferents precs i preguntes per a l’equip de govern.
Primer de tot dir que el ple del gener tenia caràcter extraordinari pel fet que estava convocat més tard de la primera quinzena. Això implicava, a grans trets, dues coses: no es podien presentar mocions i no hi havia ni precs ni preguntes. Tot i així, es va consensuar, entre tots els grups municipals, mantenir els precs i preguntes perquè era l’únic ple del gener.
De l’ordre del dia que proposava l’equip de govern cal fer esment al punt d’obrir subhasta per una parcel·la d’uns 500 metres quadrats amb un preu de sortida d’aproximadament 1.300.000 euros. Sobre aquest tema des de la CUP ens vàrem abstenir perquè considerem que calen buscar maneres alternatives de finançar els projectes que no passi perquè l’ajuntament es quedi sense patrimoni públic.
Els precs i les preguntes que vam formular són les següents:
En primer lloc tornàvem a posar sobre la taula el nyap urbanístic de l’avinguda 11 de setembre. Aquest tema ja l’havíem denunciat públicament i s’havia acordat, al ple de setembre, crear una comissió d’investigació per aclarir els fets i depurar-ne responsabilitats. Passats quatre mesos la comissió encara no s’havia creat i s’hi sumava que la mateixa edificació no complia els límits i tenia un excés de volum en la construcció del polèmic edifici. Davant d’aquesta situació la CUP demanàvem el motiu pel qual encara no s’havia constituït la comissió, que els serveis tècnics municipals fessin un informe per verificar l’excés de volum i que actuessin per esmenar aquesta errada.
En segon lloc, denunciàvem que al carrer Torre de les hores s’han tapiat els baixos d’un parell de cases sense el permís d’obres. I aprofitàvem per demanar quins mecanismes tenen previstos per actuar contra el mobbing immobiliari a la ciutat. En el primer cas van anunciar que es podia legalitzar i llestos. En el segon cas, cap novetat, ni els mecanismes previstos són suficients ni solucionaran aquest problema.
Per últim, es demanaven comptes (per escrit) del cost dels diferents lots de Nadal que havíem rebut els càrrecs electes per part de l’ajuntament o d’algun patronat municipal. Si som bons per discutir quins són els impostos i les taxes que ha de pagar la ciutadania per millorar les prestacions també ho hem de ser a l’hora de fer públiques aquestes despeses, que no ho oblidem, també surten dels impostos de tots i totes.

Participació ciutadana, la veu del poble

Article publicat el www.llibertat.cat el 8 de gener del 2008

Sovint sentim a parlar de participació ciutadana i una gran majoria de governs utilitzen algun mecanisme de "participació" per acontentar la població.
Això no és fruit de l’atzar ni molt menys significa que els sistemes actuals gaudeixin de més qualitat democràtica que en altres èpoques. Simplement respon a una política de façana davant els baixos índexs de participació electoral, l’augment de la desconfiança de la població vers els polítics i l’esperança de treure un rèdit electoral maquillant la democràcia representativa amb tocs participatius.

Ara, ens trobem davant de "processos participatius" que són defectuosos des del seu inici perquè no queda clar qui participa, quanta participació és necessària ni quin és l’ús que se’n fa de les opinions ciutadanes.
A més, la fase informativa en aquests processos té molt poca importància i això provoca l’efecte contrari pel qual han estat creats. Aquells processos que tenen com a objectiu que els ciutadans influeixin en la vida pública a l’hora de formular, decidir i executar les decisions col·legiades, acaben convertint-se en processos manipulats allunyats dels interessos de la majoria de ciutadans i que no qüestionen el sistema de poders establerts per unes minories.
A tall d’exemple, les ordenances del civisme. Han estat aprovades sota suposats processos participatius. Ara bé, és la ciutadania qui decideix parlar de "civisme"? No. Doncs, a qui li interessa que els nostres pobles i ciutats siguin com diuen les ordenances del civisme?

El problema és de fons i no de forma. No es tracta de buscar processos aïllats i puntuals perquè la ciutadania pugui opinar. Sinó que es tracta de trencar amb la delegació de la política als professionals de la gestió pública, subordinats a unes lògiques que no ens tenen en compte. I retornar la política al subjecte de la democràcia: la demos, com dirien els grecs o el poble per dir-ho clar. Aquest, ha de ser qui decideixi i plantegi les solucions a aquells problemes que ens afecten a tots com a comunitat, ciutat o país.

Un dels objectius de la CUP és aprofundir en la democràcia participativa i aprofundir-hi és un treball que va més enllà de buscar mecanismes capaços d’incidir en l’entorn més proper. Significa promoure la deliberació ciutadana, aconseguir espais de contrapoder popular i desenvolupar el sentiment comunitari que fa que siguem corresponsables de les decisions que ens afecten.
En política municipal cal innovar, buscar i aplicar nous instruments de participació ciutadana que legitimin les decisions públiques, estimulin l’educació democràtica dels ciutadans i aconsegueixin que la radicalitat democràtica generi eficàcia política.
L’ajuntament, com a institució més directa i més susceptible de ser allunyada de les lògiques capitalistes, ha d’esdevenir l’òrgan popular que garanteixi, a petita escala, unes relacions socials igualitàries i lògiques amb l’entorn. A hores d’ara, l’acció local és la única que permet escoltar i fer valer la veu del poble.

PLE DE DESEMBRE: PARLEM D’URBANISME

El passat dijous, 13 de desembre, es va celebrar el ple de desembre a l’Ajuntament de Berga. Dels punts que tractaven en aquest ple n’hi havia dos dedicats a temes d’urbanisme, dels quals considero important explicar-ne quina va ser la postura de la CUP.

El primer punt d’urbanisme que es va tractar era la declaració de lesivitat d’una llicència urbanística al carrer Cervantes. Això significa anul·lar aquesta llicència d’obres i que sigui el jutge qui decideixi si va ser o no ben donada. Això va acompanyat d’indemnitzar els possibles danys i perjudicis que hi hagin hagut.
Davant d’aquest fet, primer de tot, cal fer memòria: nyap urbanístic al carrer Onze de Setembre, les cases fantasma al Casc Antic, errades en les normes d’una d’adjudicació d’urbanització d’un espai públic, promotores que venen pisos prometent als compradors futurs enjardinaments de l’espai que no han esta aprovats encara per l’ajuntament .... I en segon lloc remarcar, per aquells que no creuen en les coincidències, que en aquest “error” urbanístic ens resulten familiars els “actors” que hi apareixen.
Per tot això, des de la CUP vàrem votar a favor a la vegada que instàvem a l’equip de govern a depurar les responsabilitats que calgui, tant entre els treballadors de l’ajuntament implicats en aquest afer com amb les promotores que siguin responsables d’aquests actes.
Com era d’esperar la resposta de l’equip de govern va ser que érem massa contundents i que senzillament es tractava de solucionar l’error. Doncs bé, potser comença a ser hora de ser contundents si es vol eliminar la impunitat urbanística en què actuen algunes persones a la nostra ciutat i més, si tenim en compte, que les “errades” o nyaps urbanístics abunden a la nostra ciutat. Al nostre entendre quan un error prové d’una mala gestió, d’un permís o una llicència mal donada i aquest error comporta danys i perjudicis és de justícia demanar-ne responsabilitats, cosa inèdita al nostre ajuntament.

El segon punt relacionat amb urbanisme era l’aprovació de les modificacions puntuals del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM). La documentació d’aquest punt la vàrem tenir a les mans el dimarts (48 hores abans del ple) i com és evident no teníem temps material per poder estudiar en profunditat aquesta documentació. Per tant, en aquest punt ens vàrem abstenir. No sense abans denunciar que els grups municipals de l’oposició actualment no disposem de la informació corresponent dels punts que entren al ple, les irregularitats legals que hi havia en el document inicial i la inexistència d’un procediment transparent i participatiu.
El senyor Camps ens va replicar negant el fet que no disposàvem de la informació, al·legant que el document estava fet el gener. Sí, el document inicial data del gener però el què no va dir és que aquest document anava acompanyat amb un informe del secretari on informava de sis vicis de nul·litat, això vol dir que en sis ocasions s’havia vulnerat greument la llei. Tampoc que la seva participació es va basar en exposar durant 30 dies les modificacions del POUM al taulell de l’ajuntament. Això si parlem del document inicial, ja que el document final, el què s’aprovava per ple, tot just estava disponible feia dos dies i sense disposar d’un informe que actués de garantia legal del què s’aprovava per ple.
És evident que no entenem el mateix quan parlem d’urbanisme transparent i participatiu. Mentre els partits convencionals limiten la participació en penjar contats dies la documentació al taulell de l’ajuntament nosaltres apostem i proposem a l’equip de govern que constitueixi un Consell Assessor Urbanístic de la ciutat. Una figura prevista en la Llei d’Urbanisme de Catalunya i que molts municipis ja estan implantant. Les seves funcions són informatives, deliberatives, de foment de la participació i inclourien, entre d’altres, pronunciar-se en les modificacions del POUM i fer un seguiment de la seva aplicació.
Aquesta és una mesura imprescindible i podria contribuir a reconduir d’urbanisme a Berga a curt termini i de cara els propers anys.

Des dels municipis garantim el dret a l’habitatge

El problema de l’habitatge està a l’ordre del dia. És un problema comú arreu dels pobles i ciutats dels Països Catalans i afecta particularment a les classes populars: aquelles persones que no disposen de poder adquisitiu per fer front a les desorbitades demandes del mercat immobiliari.
Si analitzem les causes que han provocat aquest boom immobiliari trobem una sèrie de factors que es repeteixen arreu del país.
- L’auge del model d’oci consumista.
- El destí imposat de convertir-nos en el balneari d’Europa i conseqüentment centrar l’economia del país en el sector terciari.
- El totxo com a eina fàcil per blanquejar ràpidament diners quan es va fer el canvi de la pesseta a l’euro.
- El finançament dels ajuntaments malvenent sòl públic o requalificant terrenys per obtenir-ne interessos obscurs.
- La mancança d’alternatives articulades fora de la lògica de l’economia de mercat...

Visc a Berga, una capital de comarca que no s’ha escapat d’aquest boom immobiliari. Parlant amb números podem destacar que en sis anys s’han construït 1.234 habitatges. Aquest augment significatiu de la construcció d’habitatges ha anat acompanyat d’un augment del preu dels pisos de compra i de lloguer, desmentint que només augmentant l’oferta de sòl baixin els preus dels pisos.
Una altra dada a destacar és la que ens proporciona l’Idescat (Institut d’estadística de Catalunya) on només al municipi de Berga hi ha 1.265 habitatges buits. Gran part d’ells situats al barri vell de la ciutat i en un estat de degradació evident.
Si a això li sumem la manca d’oferta de pisos de lloguer, el desorbitat preu dels pisos de compra i la inexistent borsa d’habitatge públic podem dir sense embuts que a Berga no es pot garantir l’accés a un habitatge digne.
Ara paguem, amb escreix, les conseqüències de moltes legislatures amb una nul·la política en aquest àmbit i de l’engany massiu al centrar la solució de l’habitatge únicament en la construcció d’habitatges de protecció oficial (per cert, a Berga, tot just s’estan construint els 37 primers.)
El mercat és ferotge però amb determinació s’hi pot influir. Per fer-ho, però, necessitem actuacions diverses i treballar en tots aquells fronts possibles: des de campanyes d’informació, reivindicació i/o acció dels col·lectius socials, fins a les polítiques transformadores municipals.
És cert que el boom immobiliari sobrepassa l’àmbit municipal, també que els ajuntaments disposen d’instruments útils que no han estat utilitzats, almenys a Berga, per fer front a les conseqüències d’aquest mercat.
En matèria d’urbanisme són moltes les polítiques transformadores que es poden desenvolupar, tenint com a principis:
- Treballar per la sostenibilitat urbana i territorial.
- Potenciar la participació ciutadana.
- Apostar per una urbanització compacta, però esponjada.
- Impulsar la rehabilitació i renovació del sòl urbà.
- Garantir l’accés a un habitatge digne. Creant cooperatives d’habitatges en cessió d’ús, traient al mercat els pisos buits, creant una borsa d’habitatge públic, incentivant la masoveria urbana...
- Lluitar contra l’especulació immobiliària.

Ara és moment de mostrar les contradiccions del sistema, de denunciar les polítiques urbanístiques seguides els últims anys. Ara és el moment de coordinar totes aquelles iniciatives que treballin per fer front a l’especulació. Ara és el moment de plantejar polítiques transformadores per poder garantir el dret a un habitatge digne. Perquè com deia Joan Fuster, la política o la fem o ens la fan.